última parada: hong kong

ens fan passar control aduaner per entrar de nou a hong kong i respirem alleugerits en comprobar que, efectivament, som en un altre món: el primer. després de tots aquests dies a la xina, tan abrumadora en tot el que té per oferir, hem desenvolupat l'habilitat de reconèixer -i apreciar... o no- l'ordre, la pulcritud i el protocol.
de nou a la perfecta megapolis, aquest cop amb pujada al victoria's peak en funicular i doble visita a kowloon -la part continental de hong kong; impressionantment txulíssim-, on ens dispensem l'últim sopar a base de menjar -cantonès!- deliciosíssim (i on em compro, per fi, la càmara de fotografiar!!).

reconec la satisfacció en l'expressió de tots nosaltres, i no només per la súper comilona. crec que compartim la sensació d'haver viscut una experiència intensa i excepcional. el miquel calçada conclou, després d'haver recorregut el món, que "segurament el paradís és dins nostre, i no cal anar gaire lluny per trobar-lo". penso que precisament són els seus viatges els que li han permès poblar-lo... i el nostre sense dubte ens hi acosta una mica més...

i de sobte el paradís

humitat blanca que transforma la llum, verd molt verd que contrasta amb els camps de blat emergent, ruta en bicicletes a lo verano azul, el riu i els portadors de turistes sense identitat, els roixats de tarda de cada tarda, excursions en solitari i la troballa de camins increïbles i salvatges sense fi, entrega total a l'entorn, pseudoconverses amb els locals, mapes insuficients, indicacions contradictòries amb bona voluntat, dinars a l'aire lliure davant dels camps, gallines pul.lul.lant divertides, poble a lo lloret de mar, coves de fang amb bany de fang, telenovel.les de producció nacional que ens fan morir-nos de riure, converses de nit al jardí sota les estrelles, arbres de bambú amb les branques onejant dolçament al vent, una lluna d'intensitat insultant, bitllets de tren difícils d'aconseguir i un munt de petits racons amb encant per descobrir...

taiyuan, amb y

arribem a taiyuan en bus, descartem la primera opció de la lonely i optem per la segona, un hotel tipus NH amb llençols nets, un bany de primera i buffet lliure per esmorzar inclòs al sensacional preu de 250 yuans (menys de 25 euros) la nit... excel.lent. la troballa ens fa posar eufòrics i, en un acte de reconeixement a la comoditat que ens brinda el nostre occident, decidim celebrar-ho dinant un supermenú de mcdonalds. mai un big mac m'havia sabut a tant. amb les piles, els ànims i les referències resituats, ens aventurem per la ciutat a la recerca del cics (center of information and community services). pategem sense èxit però aconseguim bitllets de tren per guilin, la nostra aposta de relax final. l'experiència a l'estació és súper emocionant... mentre un de nosaltres fa cua en una de les 25 guixetes possibles, pregunto a una policia -l'única figura de referència disponible- per la guixeta on cal dirigir-se. després de farfullar nosequè i cridar al seu company nosequemés m'indica que la segueixi. veient-la com es mou entre la gent, començo a imaginar-me el que està a punt de fer sense poder acabar de creure-m'ho del tot. en un autèntic abús de poder i davant la mirada impàvida de tota la cua, arriba a la guixeta, espera que la persona que està sent atesa acabi la seva gestió -menys mal-, para a l'innocent del darrera i m'indica que procedeixi... sí bwana. no seré jo qui renuncïi, ja que em toca, als beneficis de la corrupció inherent a una atribució d'autoritat inadequada... el millor de tot és quan tornem a demanar que ens remborsin els bitllets de tren veient que els d'avió ens surten molt més a compte... :)
disfrutem de taiyuan dos dies més amb excursió en bus inclosa a pingyao, ciutat medieval emmurallada patrimoni de la humanitat i gran reclam turístic. és txulo veure els detalls de l'arquitectura i el patró de construcció i disposició de les estàncies dins les cases... però tant de turista occidental li resta encant, sincerament...
mira, marxem ja que hi ha ganes... yangshuo ens espera. no cal fer-la patir més.

mil esglaons cap al cel

a wutaishan no hi ha gaire cosa més a fer que visitar temples i més temples... la gràcia consisteix en encertar quins són els que ofereixen l'experiència més rentable... ens decidim per tres.
per arribar al louhou temple cal pujar 1080 esglaons. aquí i allà, tal com passava a la muralla, trobes gent -habitualment gent gran (en perfecta salut, tot s'ha de dir)- que va venent aigua als turistes poc habituats al tràngol de passar sense ascensor... i la veritat és que val la pena; les vistes són despampanants tot i que la distància no aconsegueix dissipar la brutícia que s'escampa pertot... però és aquesta distància i una conversa amb una viatgera sudafricana la que em fa observar un fet elemental respecte aquesta qüestió: la introducció de materials inorgànics -propis d'una societat desenvolupada (o de consum)- ha fet que el costum de desfer-se de la brossa -fins llavors orgànica- i veure com l'absorveix la terra ja no sigui sostenible. i fins que l'administració no es consciencïi primer i eduqui després la població en aquest sentit, el futur que espera a la que abans era una terra fèrtil és la imatge d'un gran abocador...
el tayuan temple està presidit per una magnífica pagoda blanca i ha resultat ser una de les poques oportunitats que hem tingut de veure com viuen els monjos (el sentit de la propietat privada és pràcticament inexistent, igual que el de la intimitat... -potser perquè tothom dóna per fet que les coses són d'una determinada manera i ja no cal qüestionar-se-les ni observar-les més enllà de la forma en què ja s'han definit- i tots els espais es mostren a la curiositat dels qui no ens regim pels mateixos paràmetres...), i també com resen... presenciem -des d'una distància prudencial- un ritual amb pregàries i cants que de tant senzill aconsegueix arrossegar-nos... ha estat màgic...
el que ens atrau del darrer temple és el soroll i la quantitat de gent que entra i surt... i és que es representa una obra de teatre al més pur estil xinès (que sóc incapaç d'apreciar)! súper txulo.
completem el dia amb un sopar deliciós que tot i les primeres intencions d'individualisme acabem compartint entre tots i la celebració d'un ritual del tè que ens deixa completament fascinats pels moviments, tots tan metòdics, tan preciosistes, tan bonics... executats per mans tan dolces, fràgils... i fermes.

de ruta espiritual

hem llogat un guia que parla anglès i que té una cara de bon home que et desfàs perquè ens acompanyi en una furgoneta cap a wutaishan (una de les 4 muntanyes sagrades de la xina segons la religió budista) passant per la wooden pagoda (espectacular) i el hanging temple al mont hengshan (espectacular 2).
els paisatges que es van succeïnt són de tot tipus però hi ha un element en comú: la deixadesa. parem per dinar en ple camp de batalla després de la batalla i sense esperar-ho, tastem el que serà un dels millors menjars de tot el viatge (tot i les condicions d'higiene que demostra la desafortunada visita al vàter "orgànic"...). i és que la xina és així: et brinda el tresor més inesperat en el moment oportú just abans de caure en la desesperació... i això fa que l'acabis apreciant...
arribem a wutaishan i fem parada per contemplar les vistes... coincidim en el moment més màgic del dia, aquell on el sol dubta si posar-se o no, i mentre contemplem, immersos en un íntim silenci, sentim els cascabells d'un monjo budista que passa trotant pel nostre costat. aquell home acumul.lava tota la serenitat del món; desprenia una acceptació inconscient de la seva condició que m'ha fet estrèmer i sentir-me, encara més, part d'aquell entorn...
l'arribada al poble ens fa viure de nou en pròpia pell un ordre de prioritats i de consideracions vitals completament diferent al nostre. una de les habitacions on ens allotgem resulta estar "bruta", així que demanem que l'acondicionin. el servei de neteja puja ràpidament i procedeix a retirar el més evident -una caca descomunal- deixant sense netejar una part important de la brutícia. m'adono que no es tracta d'un acte de deixadesa, de mandra o de desconsideració, sino més aviat de no consideració. és evident que creuen que ens estan oferint habitacions en condicions absolutament acceptables en tant que s'hi pot dormir, anar al lavabo i dutxar-se. si t'hi acompanya una burilla de tabac o un escarbat no és important per al bon desenvolupament d'aquestes activitats... i en realitat és cert!

datong, ciudad sin ley

després de passar la nit en una litera de tren compartint somnis amb la resta de viatgers ens plantem a l'estació de datong. 6.25 del matí. olor a pipi, molta calor i carrers deserts. la lonely proposa vàries opcions i ens decidim per la més propera a l'estació. desde fora l'hotel "fa bona pinta" (després m'hauré d'arrepentir d'aquest comentari... vàries vegades! ;)... a la recepció, de nou 3 persones per executar una sola funció i cap de les tres resulta d'ajut. passem de les risites tímides a gestos descarats per demostrar-nos que se'ls hi està acabant la paciència... finalment pactem preu i ens ensenyen les habitacions. arribem a un acord. deixem les bosses, anem a comprar l'esmorzar (la ciutat ja s'ha despertat i ens ensenya que ella, com les demés, també té una cara congestionada i contaminada) i marxem en autobús a les coves de yungyang, un temple budista escarvat a la muntanya...
començo a adonar-me que la conservació del patrimoni cultural no és una de les prioritats nacionals. aquí i allà, fora del que és patrimoni protegit per la unesco, veus peces d'un valor històric i cultural incalculable sense conservar -ni, evidentment, restaurar- caient-se a trossos... tinc la sensació que en 10 anys ja no serà possible veure moltes de les coses que hem vist en aquest viatge...
a la nit sortim a sopar i descobrim que la fruita es menja amb... maionesa!! :) estem a punt d'entrar a un karaoke per fer un espectacle abba però un dels membres deserta... marxem a dormir que ja ens ho mereixem...

l'amable beijing ens diu adéu

avui dia de patejada cap a munt i cap avall... per la tarda, visita a la ciutat soterrània que s'havia construït davant el perill d'un atac nuclear... súper cutre; una autèntica estafa... de 10 yuans ;)... menys mal que acabem sopant en un bareto que tot i semblar de mala mort resulta ser un dels descobriments més agradables del viatge. l'amo ens tracta d'allò més bé (la nostra entrada ja li col.lapsa l'establiment; així n'era, de petit!) i, com que està tant content de veure que estem contents (els dumplings, aquestes bosses de pasta d'arrós amb verdures, carn... estaven molt bons), de cop i volta, treu un instrument (és com un arpa però el toquen en posició horitzontal) i es posa a tocar-lo només per a nosaltres!! intentem correspondre'l cantant uns clavelitos i reacciona demanant-li a la seva dona que l'acompanyi amb la veu... cantava fatal però va ser tan entranyable!! súper emocionant. la millor despedida que ens podia fer beijing.

beijing dóna per molt!

avui hem llogat unes bicicletes (el mitjà de transport per excel.lència aquí) per anar a fer la ruta dels hutong... són petits carrerons "peatonals" amb casetes particulars a cada banda. molt d'encant... per la tarda hem agafat les bicis i hem anat a visitar el temple of heavenly peace... de pau no gaire perquè estava súper abarrotat de turistes xinesos sense cap contemplació per empènyer, cridar o colar-se... però ens hem menjat un polo d'un gust semblant a la taronja amb una espècie de crema groga a l'interior que tenia cert sabor a vainilla... súper refrescant i deliciós (aquí fan polos de tot el que se't pugui ocòrrer: desde blat de moro a pèssols... es nota que hi ha 1300 milions de gustos a satisfer!!)
i per la nit espectacle de saltimbanquis i contorsionistes (amb mobbing inclòs a una que havia de carregar amb la més grossa... jajaja!! ostres, feia temps que no reia tant!!!), i després sopar el millor patopekín que he tastat a la meva vida... com que els preus són escandalosament baixos en comparació al pressupost mitjà occidental, hem escollit un dels millors restaurants de la ciutat (res luxós, no et pensis), conegut per ser el que serveix l'ànec amb menys greix... tot el que vam demanar (perquè vam demanar molt) estava deliciós, exquisit, excel.lent, increïble... se'ns sortien les llàgrimes dels ulls amb tant de plaer culinari!!! una delícia que vam descobrir: la pell de l'ànec la serveixen rostida, cruixent i acompanyada d'un petit bol amb sucre. com que està lleugerament oliosa, es pot "sucar" al sucre i la combinació és... mmmmm!!!! senzillament indescriptible.

desde beijing

us escric des de beijing, en un hostel que sembla un hotel de 20 estrelles... aquests dies no he escrit perque a diferència de shanghai, aquí és difícil trobar accés a internet... gratuit. sembla mentida com un es pot transformar en racanejador professional... aixo d'anar de backpacker ja ho té... :) però avui, després d'un dia suuuper dur, m'he dutxat, m'he posat còmoda i amb les sabatilles d'hotel he baixat a veure què hi havia per aquí... m'han agradat molt els vostres mensas!! guai guai.
doncs avui hem estat a la muralla xina. hem fet un recorregut de 10 km, que es diuen ràpid però que es fan lents i feixucs si tenim en compte que es tracta d'un trajecte ple de pujades hiperbèsties i de baixades que com et descuidis aprens a volar amb les orelles... tot i que estan reconstruint trossos, gran part de la muralla està força descuidada (ergo: pràcticament derruida)... i jo dic: amb la quantitat de gent que hi ha i en favor dels preceptes comunistes, només que un 0.00001% de la població s'hi dediqués, en tres dies ho tenien acabat!! en sèrio: ha estat una experiència mooolt cansada pero mooolt txula -hem fet l'últim tram en pirolina!! realment és un paratge impressionant...
a part d'això, a la ciutat hem vist la plaça tiananmen (el mausoleu del mao està tancat per reformes... del cadàver? jeje), la ciutat prohibida (vam ser-hi ahir... entre una cosa i altra vam estar caminant 9 hores seguides... 9!!) i demà...