els paisatges que es van succeïnt són de tot tipus però hi ha un element en comú: la deixadesa. parem per dinar en ple camp de batalla després de la batalla i sense esperar-ho, tastem el que serà un dels millors menjars de tot el viatge (tot i les condicions d'higiene que demostra la desafortunada visita al vàter "orgànic"...). i és que la xina és així: et brinda el tresor més inesperat en el moment oportú just abans de caure en la desesperació... i això fa que l'acabis apreciant...
arribem a wutaishan i fem parada per contemplar les vistes... coincidim en el moment més màgic del dia, aquell on el sol dubta si posar-se o no, i mentre contemplem, immersos en un íntim silenci, sentim els cascabells d'un monjo budista que passa trotant pel nostre costat. aquell home acumul.lava tota la serenitat del món; desprenia una acceptació inconscient de la seva condició que m'ha fet estrèmer i sentir-me, encara més, part d'aquell entorn...
l'arribada al poble ens fa viure de nou en pròpia pell un ordre de prioritats i de consideracions vitals completament diferent al nostre. una de les habitacions on ens allotgem resulta estar "bruta", així que demanem que l'acondicionin. el servei de neteja puja ràpidament i procedeix a retirar el més evident -una caca descomunal- deixant sense netejar una part important de la brutícia. m'adono que no es tracta d'un acte de deixadesa, de mandra o de desconsideració, sino més aviat de no consideració. és evident que creuen que ens estan oferint habitacions en condicions absolutament acceptables en tant que s'hi pot dormir, anar al lavabo i dutxar-se. si t'hi acompanya una burilla de tabac o un escarbat no és important per al bon desenvolupament d'aquestes activitats... i en realitat és cert!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada