mil esglaons cap al cel

a wutaishan no hi ha gaire cosa més a fer que visitar temples i més temples... la gràcia consisteix en encertar quins són els que ofereixen l'experiència més rentable... ens decidim per tres.
per arribar al louhou temple cal pujar 1080 esglaons. aquí i allà, tal com passava a la muralla, trobes gent -habitualment gent gran (en perfecta salut, tot s'ha de dir)- que va venent aigua als turistes poc habituats al tràngol de passar sense ascensor... i la veritat és que val la pena; les vistes són despampanants tot i que la distància no aconsegueix dissipar la brutícia que s'escampa pertot... però és aquesta distància i una conversa amb una viatgera sudafricana la que em fa observar un fet elemental respecte aquesta qüestió: la introducció de materials inorgànics -propis d'una societat desenvolupada (o de consum)- ha fet que el costum de desfer-se de la brossa -fins llavors orgànica- i veure com l'absorveix la terra ja no sigui sostenible. i fins que l'administració no es consciencïi primer i eduqui després la població en aquest sentit, el futur que espera a la que abans era una terra fèrtil és la imatge d'un gran abocador...
el tayuan temple està presidit per una magnífica pagoda blanca i ha resultat ser una de les poques oportunitats que hem tingut de veure com viuen els monjos (el sentit de la propietat privada és pràcticament inexistent, igual que el de la intimitat... -potser perquè tothom dóna per fet que les coses són d'una determinada manera i ja no cal qüestionar-se-les ni observar-les més enllà de la forma en què ja s'han definit- i tots els espais es mostren a la curiositat dels qui no ens regim pels mateixos paràmetres...), i també com resen... presenciem -des d'una distància prudencial- un ritual amb pregàries i cants que de tant senzill aconsegueix arrossegar-nos... ha estat màgic...
el que ens atrau del darrer temple és el soroll i la quantitat de gent que entra i surt... i és que es representa una obra de teatre al més pur estil xinès (que sóc incapaç d'apreciar)! súper txulo.
completem el dia amb un sopar deliciós que tot i les primeres intencions d'individualisme acabem compartint entre tots i la celebració d'un ritual del tè que ens deixa completament fascinats pels moviments, tots tan metòdics, tan preciosistes, tan bonics... executats per mans tan dolces, fràgils... i fermes.